Creus que pots eliminar completament la teva ansietat?

Creus que pots eliminar completament l’ansietat?

Sovint, quan et sents molt ansiós, desitjaries que aquesta sensació desaparegués del tot. Això té tot el sentit del món; et causa patiment i vols evitar la incomoditat i el dolor a qualsevol preu. Sentir-te ansiós et fa sentir malament; és una sensació incòmoda a nivell corporal. Al mateix temps, pot  desencadenar una serie d’emocions angoixants com la por i la vergonya. Això, alhora pot desencadenar tota mena de judicis interns, pressió o autocritica, cosa que no ajuda gens. En altres paraules, tot malament, una merda. El que es desencadena té molt a veure amb el teu nen interior ferit, encara que no ho recordis. Encara que no entenguis per què, de sobte et sents tan ansiós per alguna cosa que, racionalment, saps que no és un perill real per a tu, el teu cos emocional no ho entén; no pot distingir entre ambdues coses. Es desencadena tot el teu repertori de respostes fisiològiques desagradables, el cor et bombeja sang com si no hi hagués demà, com si hi hagués un depredador amagat i haguessis de fugir. I penses: «Però si només és una reunió! Per què em passa això a mi?».

Aquí va una apreciació: moltes vegades, en lloc d’intentar calmar-te, pot ser millor posar-te en moviment, repartir l’energia per tot el cos, saltar, córrer, jugar, cridar…Normalment, el que fas és intentar evitar l’ansietat, i això es fa de moltes maneres, normalment fent altres coses per amagar o compensar aquesta sensació desagradable.

Però això no farà que desaparegui; reapareixerà més tard i, per tant, continua sent un problema no resolt. Igual que amb l’estrès, és natural que hi hagi situacions i processos que ens causin ansietat. Una altra cosa que tu (o algú amb la millor intenció del món) pots intentar fer i que no funciona a llarg termini és dir-te o que et diguin : «Vinga, pots fer-ho», «Sigues positiu», «Sigues fort», «Sigues valent», i tota mena de missatges que no solucionaran el problema, perquè no és un problema mental. Si que és veritat que, el que et diguis a tu mateix pot ajudar o empitjorar les coses, no és el mateix dir-se a un mateix «ets un inútil» que dir-te  «ei, va, et dono suport». Vull deixar clar que no ens hem tornat bojos, no tenim un trastorn de personalitat múltiple ni res d’això. Tan sols estem fent conscient un diàleg que ja té lloc en la nostra psique de forma inconscient. Normalment, tots tenim un jutge interior, un nen aterrit i molts altres personatges.Posar-hi mirada i atenció sens dubte millorarà les coses.

Què podem fer, doncs?

Res.

No facis res.

Sembla absurd, és contraintuïtiu. El que pots fer és començar a observar la teva ansietat, amb curiositat, sense pressió, amb acceptació. No fugir. No fer res et permet observar-te. Això pot ser difícil de sostenir perquè hi ha reaccions fisiològiques desagradables, com ara la respiració accelerada, enrogiment de la cara, palmells suats, i aquests símptomes físics poden anar acompanyats de sensacions d’impotència i estupidesa.

Afegeix-hi emocions com la vergonya o la culpa per no saber fer-ho millor… i tot el que fa és empitjorar la situació. Per tant, et recomano que et tractis amb compassió, que et permetis espai per observar, acceptar i intentar sostenir el que t’està passant a nivell fisiològic, emocional i mental. Un cop s’obre aquest espai, pots començar a relacionar-te amb tu mateix des d’un lloc més curiós, més amorós. Ara, escoltant amb sensibilitat el teu cos, pots entendre quanta por vas passar de petit. Pots acollir el teu nen ferit i, des d’allà, permetre’l ser creatiu amb la situació que tens entre mans. Tot això passa, com he dit, quan comences a observar-te sense judicis. Podem anomenar-ho meditació. La meditació ens ajuda a obrir aquest espai interior per acollir el que sigui que sorgeixi, per molt incòmode que pugui ser. Ampliem la nostra ànima i comencem a viure en pau.

Gràcies per haver llegit fins aquí!